NIT D'ABRIL

La ment en blanc, amb claredat celest
d'alt zodíac encès: cúpula buida,
blava i compacta, forma transparent
a recer d'una forma. Així em retrobo
cercant aquest carrer. Ni hi és, ni hi era:
ara existeix, en levitació,
perquè la ment l'inventa. Setge esquerp,
plet del visible i l'invisible: flam
i consumació. Contorns, immòbil
pedra que cristal·litza. Aquesta nit,
turment dels ulls, turment que un mot designa
sense dir-ho del tot, com el reflex
d'una perla en tenebres. Ara els dits
cremen amb la claror d'un mot. ¿El sol?
El nocturn cos solar, fet bocins, roda
cel avall, pell avall. Ni el tacte sap
aturar la caiguda. Incendiat
i poderós. Reguen, de matinada,
els carrers, i un silenci nul de clàxons,
als passatges humits, obre un imperi
on a la pell respon la pell, i el nus
es fa i desfà. Les torxes d'Orió
veuen els cossos enllaçats. Astral
escenari de fondos cortinatges
damunt la resplendor sonora. Dius
només un mot, el mot del tacte, el sol.
que ara agafo amb les mans, el sol fet cos,
tacte del mot. I les estrelles, tàctils,
inviolades, carro que en lliscar
al fons d'un vidre vague es reflecteix
al luxe teu, claror d'esquena i natges,
el globus aturat, igni: el revers
cela el tro fosc del mont de Venus. Lluen
dues tenebres quan el firmament
mou galeres i rems, i ara jo escolto
l'onejar, el clapoteig dels pits i el ventre,
copiats per la nit. L'estança còsmica
és l'estança del cos, i la blancor
no confon núvols alts i verd d'escuma:
tot ho delega, ho tramet tot. Tremolen,
esperant rebre un nom, les criatures
de la foscor, el dibuix de les tenalles
dels dos cossos, tapís del cel, horòscop
giratori ¿Un sentit? Tot, ara, és doble:
els mots i els éssers i l'obscuritat.
Però, escolta: més lluny, de cantonades
i de fanals de nit, buits de murmuris,
negatiu de magnesi inconegut,
vinc jo, el meu rostre ve, i ara aquest rostre
torna a ser el rostre meu, com si amb un motlle
em refessin els ulls, els llavis, tot,
en l'ardu encontre d'aquest altre, un traç
fet amb carbó, que no conec, que pren
possesió del gel, que em fon i em glaça.
Aquest és l'enemic, el que jo sento,
irrisori i superb, ull o escorpí,
el nom de l'animal , l'antic domini.
El reclama l'amor? Quan dents i ungles
voregen el blavenc clos de la pell,
quan els membres s'arrapen, la certesa
¿ve d'un fons més remot? Corbats, s'estimben
els amants, com les formes minerals,
rebutjats per la nit que el món calcina.